conocer / saber (castellà); connaître / savoir (francès); kennen / wissen (alemany); ken / wiss (anglés antic); to know (anglés)

Please download to get full document.

View again

All materials on our website are shared by users. If you have any questions about copyright issues, please report us to resolve them. We are always happy to assist you.
 11
 
  El coneixement Curs /1/2018 Conèixer [cognoscere] i saber [scire] conocer / saber (castellà); connaître /
Related documents
Share
Transcript
El coneixement Curs /1/2018 Conèixer [cognoscere] i saber [scire] conocer / saber (castellà); connaître / savoir (francès); kennen / wissen (alemany); ken / wiss (anglés antic); to know (anglés) Ahir vaig conèixer el nou professor d informàtica Encara no conec Cantàbria. M agradaria anar-hi el proper estiu Coneixes El vol del borinot, de Rimski-Kórsakov? El president sap que la seua popularitat ha baixat els darrers mesos Marta no sap que Nairobi és la capital de Kénia Saps que ahir hi va haver un accident molt greu a Algemesí? Pere no sap que el professor d informàtica està calb Conèixer algú o alguna cosa saber que + proposició (saber proposicional) Conec molt bé el meu germà / Sé que el meu germà és venjatiu Encara no conec el nou professor de grec/ encara no sé quin aspecte té el nou professor grec Coneixes el teorema de Pitàgores? / saps el teorema de Pitàgores? Coneixes la melodia de Merlí? / saps la melodia de Merlí? Es coneixen poques coses de la vida privada d Isaac Newton / se saben poques coses de la vida privada... Daniel Quesada, Saber, opinión y ciencia, Barcelona: Ariel, La relació cognoscitiva: subjecte [jo] i objecte [el món] Pràcticament tots els autors estan d'acord a considerar el coneixement com una forma de relació entre un subjecte i un objecte: Tot coneixement és una doble relació: la de l objecte i la del subjecte. Des del primer punt de vista, es refereix a la representació; des del segon, a la consciència, que és la condició general de tot coneixement (I. KANT, Lògica, V, 1). objecte produeix representació coneixement subjecte produeix consciència 2 Sembla que el coneixement és una forma de presència de l'objecte en el subjecte. Evidentment, no pas en persona (o físicament), sinó per mitja d'un representant, que precisament per això s'anomena representació. Aquesta representació pot ser, per exemple, una percepció (o millor, un percepte), una imatge o una idea. Des del punt de vista psicològic, tota l'activitat cognoscitiva és del subjecte; l'objecte no fa res. El resultat d'aquesta activitat és la representació, que es troba en el subjecte. En aquest sentit, doncs, l'activitat cognoscitiva és immanent (resta en el subjecte); i el seu resultat -la representaciótambé ho és. Tanmateix, tot i que l'activitat (psíquica) cognoscitiva és immanent, el coneixement mateix, com a tal, és transcendent: apunta a l'objecte, s'hi refereix, hi acaba. Conèixer és sempre conèixer un altre de diferent del subjecte (excepte, naturalment, quan el subjecte reflexiona sobre ell mateix). Aquesta referència a un objecte és el que s'anomena intencionalitat del coneixement. En resum, el coneixement és, simultàniament, immanent i transcendent. Com a activitat, és immanent; com a consciència, és transcendent: és sempre consciència d un objecte. 3 L objecte del coneixement Quan em mire a l espill, sóc jo mateix a qui estic mirant. O no? Més o menys és així com es planteja el problema de l'objecte del coneixement. Davant de l espill, el que passa és això: 1) Allò que jo veig és la meua imatge (un reflex a l espill). 2) Qui jo veig sóc jo mateix. 3) El mitjà pel qual em veig és l espill. En realitat, l espill no el veig, Ilevat que mire l espill i no pas la imatge que s'hi reflecteix. Em veig jo mateix, i allò que veig de mi és el que es reflecteix a l espill. Si ara fem la transposició al coneixement, resulta que: 1) El mitjà pel qual jo conec és la representació (que pot rebre denominacions diverses com percepte , idea , etc.). 2) Allò que conec és el contingut de la representació. 3) Qui jo conec és l'objecte. La representació (amb el seu contingut), i també l'activitat cognoscitiva són en mi; l'objecte del coneixement (excepte en la introspecció) és la cosa que hi ha fora de mi: La cosa, I'objecte natural, això és el que jo percep, l'arbre que hi ha allà, al jardí; aquest i no pas un altre és l'objecte real de la intenció perceptiva (E. HUSSERL, Ideas, FCE, 1949, p. 218). Així doncs, l'objecte del coneixement és la cosa mateixa [la realitat, l objecte real]. Però la conec únicament tal com me la represente. Això explica que es puga dir que l'objecte és construït pel subjecte; tot i que, en realitat, el que construeix el subjecte -generalment, sense adonar-se'nés la seva representació. Això demostra fins a quin punt cal concebre el coneixement com una activitat constructiva. El subjecte no és merament passiu ni receptiu, ni el coneixement és una simple còpia de la realitat [com si el coneixement fos l espill de la natura] 4 Opinió És una apreciació subjectiva de la qual ni estem segurs ni la podem provar davant dels altres És una valoració de la realitat basada en els nostres interessos, creences, desitjos,..., però que no recolza en raons contundents. Per això, si fem una proposta que no és acceptada, diem: Bé, només era una opinió Creença Parlem de creença quan estem segurs d alguna cosa encara que no tinguem prou proves per a demostrar-ho Filosofia i ciutadania 1r Batxillerat, Edebé, 2008 És el mateix creure que conèixer? Sembla que la primera tasca que ha d'abordar la teoria del coneixement ha de ser la de dir què és això de què s'ocupa: què és el coneixement. Aquest afany ve de molt lluny, des de Plató, qui ja en el Teetet intentà de fornir-ne una definició. Amb això introduïa una tasca que s'ha convertit en obsessió en la filosofia dels últims trenta anys (encara que darrerament comença a ser una cosa mal vista). Es tracta de dir que és el coneixement per mitjà d'una definició que reculla tots els usos correctes que fem d'aquest concepte. Aquesta definició ha de consistir a oferir les condicions individualment necessàries i conjuntament suficients per dir d'algú que sap alguna cosa. És a dir, donar aquelles condicions amb les quals, si es compleixen totes, no puga donar-se el cas que no hi haja coneixement (condicions suficients) i, si en manca alguna, no puga haver-hi coneixement (condicions necessàries). 5 Quines són aquestes condicions? Sembla que, per poder dir que algú sap una cosa, allò que creu ha de ser veritat. Si jo crec que Joanot Martorell va nàixer a Gandia i és veritat que hi va nàixer, aleshores jo sé que Joanot Martorell va nàixer a Gandia. Sembla ser que la creença i la veritat són condicions necessàries per a saber. Si el que jo crec és fals, no ho puc saber, simplement tindré una creença falsa. D'altra banda, també sembla obvi que jo no puc saber allò que no crec. Si jo no crec que el sistema solar té nou planetes (perquè no tinc ni idea de quants en té o perquè crec que en té deu), no puc saber que en té nou (si és veritat que en té nou). Tot això sembla bastant clar. Però, n'hi ha prou a tenir una creença vertadera per tenir coneixement? És aquí on comencen els problemes per als filòsofs i on la teoria del coneixement té feina a fer. La resposta descoratjadora que hi han donat sovint els epistemòlegs és que no, que no n'hi ha prou que el que jo crec siga vertader. Heus aquí una raó: Joan juga a la ruleta i acaba d'apostar al 7; està convençut que és el 7 el que sortirà i ja està fregant-se les mans tot esperant el premi. Finalment surt el 7. Podem dir que sabia que sortiria el 7? Si hagués sortit el 8, ell no hauria estat menys convençut que seria al 7 on pararia la bola fins que aquesta no s'aturés al 8. (...) Cal tenir evidències o raons adequades que donen garantia a la creença. (Si la raó per la qual Joan estava convençut és que sabia que la ruleta estava trucada i que tenia un imant sota el 7, aleshores sí que li atribuiríem coneixement). Això és el que els filòsofs anomenen justificació. El coneixement és la creença vertadera justificada. Josep Lluís Blasco i Tobies Grimaltos, Teoria del coneixement, PUV, 1997, p Perquè existisca coneixement, és necessari que es complisquen les tres condicions següents [S és el subjecte, i p qualsevol enunciat que el subjecte diu saber] : Condició de «veritat»: «Si S sap que p, llavors p és vertader» Condició de «creença»: «Si P sap que p, llavors S creu que p» Condició de «justificació»: «Si S sap que p, llavors S té raons per creure que p» Dit d una altra manera, «S sap que p si i només si és veritat que p, S creu que p i, a més a més, S està justificat a creure que p». Filosofia i ciutadania 1r Batxillerat, Edebé, Un altre exemple... Intuïtivament, tenim molt clara la diferència entre creure i saber. Saber és quelcom «més» que simplement creure, fins i tot que creure després d haver valorat la situació. Creure quelcom que és vertader, després d haver-ho valorat, ens aproxima en saber, però no ens ho posa encara a l abast de la mà. Per arribar a saber, partint del creure, necessitem alguna justificació racional del nostre creure, però no una justificació qualsevol. Si les raons per les quals creiem no estan ben connectades amb la veritat del que es creu, no podem dir que «sabem». El filòsof i lògic anglès Bertrand Russell, un dels més grans pensadors moderns i gran expert en problemes de la racionalitat, imaginava el cas següent: Piero li pregunta a Pino: «Quina hora és?». Pino mira per la finestra i veu que el rellotge del campanar assenyala les vuit. Li diu, doncs, a Piero: «Són les vuit». Suposem que en aquell moment siguin realment les vuit, però que el rellotge del campanar, sense saber-ho Piero ni Pino, estigui trencat i estigui assenyalant ininterrompudament les vuit des de fa un mes. Podem dir que Pino i Piero saben que són les vuit? Per descomptat que no! I no obstant això creuen quelcom que és veritat (perquè, per casualitat, són precisament les vuit) i tenen bons i fundats motius per creure-ho (els rellotges dels campanars acostumen a assenyalar l hora exacta). Què els falta perquè puguem dir que posseeixen un coneixement vertader? Per què no ens atrevim a dir que «saben» que són les vuit? El que falta, dit a la plana, és la connexió precisa entre el que creuen i el que és veritat. El que creuen (que són les vuit) i el que és veritat (són les vuit) coincideix, però només per un capritx de l atzar. I crec que tots estem d acord en què el capritx no és una «cola» per enganxar el que creiem i el que efectivament és veritat. Una coincidència afortunada no és suficient per transformar en vertader saber una creença «encertada». Massimo Piattelli, Las ganas de estudiar, Crítica, Barcelona 1992, p Conceptes Conèixer / saber Objecte / subjecte Opinió Creença Intencionalitat Immanència / transcendència Justificació Condicions del coneixement Representació Activitat cognoscitiva 8
Related Search
We Need Your Support
Thank you for visiting our website and your interest in our free products and services. We are nonprofit website to share and download documents. To the running of this website, we need your help to support us.

Thanks to everyone for your continued support.

No, Thanks